26.12.07

La reina del tauler

De petit, a l'escola, la reina Isabel I era la senyora que duia els pantalons en el matrimoni amb el figa-tova d'en Ferran II i que, tot i els nostres innocents escarafalls d'alumnes de cole catalanista i progre, va certificar la comunió catòlica dels Regnes de Castella i Aragó. El que desconeixia era que aquesta amiga dels jueus també va jugar un paper singular en l'evolució del joc tàctic per excel·lència: els escacs.

Provinent originalment de la Índia i adoptat durant molts segles per l'imperi musulmà, des de Kabul fins a Tànger, quan el joc acabà infiltrant-se als regnes cristians al segle 9 d.c. el sistema de peces i els seus moviments era ja molt similar a l'actual però amb algunes subtils diferències. Acompanyant al rei, enlloc de la reina i havia el 'Ministre', que només podia moure's en diagonal un sol quadrat -era per tant una peça amb menys poder que el rei-. A banda, els alfils només podien saltar, també en diagonal, una distància de dos quadrats. Ni més, ni menys.

Isabel, la personificació d'un nou poder femení, admirat i temut, va fer que alguns estudiosos dels escacs (poca feina...) de la ciutat de València promoguessin la substitució de l'antic 'Ministre' per una nova peça, la reina, que acompanyaria al rei amb un poder sense comparació que li permetia saltar en totes direccions fins als racons més allunyats del tauler. Conjuntament amb l'ampliació definitiva de l'abast de les diagonals dels alfils aquest petita modificació va convertir els escacs en el joc dinàmic que és avui en dia. De la tàctica de proximitat a les jugades i posicions de llarg abast. Un joc molt més complex que passava per ser un reflex de les noves relacions de poder d'aquell temps, més maquiavèl·liques i indirectes, i preludi d'un Renaixement que ja s'intuïa.

Em queda el dubte de si l'ampliació de l'abast dels alfils, convertits en 'bishops' (bisbes), té alguna relació amb l'expansió de la Inquisició promoguda per la mateixa reina. Tot podria ser.

També diu la llegenda que, sent els dos reis catòlics uns fans incondicionals dels escacs, en Cristòfor Colom va dirigir-se al monarca just després que aquest hagués guanyat una partida i, amb el bon humor que acompanyà la victòria, va concedir al navegant els mitjans per salpar a les Índies pel cantó equivocat (personalment prefereixo quedar-me amb la versió on el navegant aconsegueix els vaixells a canvi d'algunes sessions de sexe desenfrenat amb la molt catòlica reina.)

En fi, ara cada cop que caigui una partideta no podré evitar veure el calçasses d'en Ferran personificant al rei, aquesta peça tant lenta i fràgil al costat de la seva reina i que, el molt covard, aprofita la mínima per enrocar-se.

1.12.07

I tota la pesca...

Avui ha estat un dia d’orxates. D’orxates i record simpàtic per un dels nostres herois, en Holden Caulfield. Resulta que aquí, a l’illa, ens hem acabat trobant un bon grapat de seguidors del noi de la gorra de caçador vermella. Ves qui ho havia de dir.
Entre xarrupet i xarrupet, i amb el sucre pels núvols, hem començat a recordar passatges del llibre. Cadascú té el seu preferit, i, és curiós, sumant-los tots recuperaríem la novel·la sencera. Una de les meves preferides és quan es cola de nit a casa dels pares per veure la seva germana petita:

Gairebé va saltar del llit, i després va esperar que em tragués les sabates. Després vaig ballar amb ella una estona. De debò que és boníssima. No m’agrada la gent que balla amb nanos petits, perquè gairebé sempre és horrible. Vull dir si ets en un restaurant, en algun lloc, i veus un tio gran que treu a ballar la seva filla. Normalment sempre aixequen el vestit de la nena que l’agafen per l’esquena, i la nena no sap ballar gens de totes maneres, i és horrible, però jo no ho faig mai en públic amb la Phoebe ni res. Només fem una mica de comèdia a dins de casa. Amb ella és diferent, de totes maneres, perquè ell sap ballar. Pot seguir-te facis el que facis. Vull dir si l’agafes ben agafada perquè no importi que tu tinguis les cames molt més llargues. Et segueix sempre. Pots encreuar-te o fer una baixada d’aquelles cursis, o fins i tot moure una mica l’esquelet, i et segueix sempre. Fins i tot pots ballar un tango, per l’amor de Déu.
Vam ballar quatre balls. Entre ball i ball és més graciosa que l’hòstia. Es queda en posició. Ni parla ni res. Us heu de quedar tots dos en posició i esperar que l’orquestra comenci a tocar una altre cop. Això em fa molta gràcia. Se suposa que no pots riure ni res, tampoc.

Al final però, tots hem acabat una mica deprimits. No és estrany. Hi ha pocs llibres més tristos. És una mica com un cop baix. En Holden es recargola de dolor d’un mal que no reconeix, però nosaltres sí: la pèrdua de la innocència, la infantesa i l’entrada al cruel i aparentment hipòcrita món dels adults.

I parlant d’això, quin mal de panxa. Massa xufles.

1.11.07

La música dels nombres primers

No fa gaire en Cosinus, una de les tortuges centenàries, em va recomanar la lectura del llibre La música de los números primos d’en Marcus du Sautoy. Vaja, crec que era en Cosinus. També podria haver estat en Sinus. Els dos rèptils s’assemblen com dues gotes d’aigua. A vegades crec estar parlant amb un i al cap d’un moment em sembla identificar l’altre. Potser conviure junts en aquesta illa durant tant de temps el ha provocat un problema de pèrdua i transferència d’identitat. Una mica com en El castell blanc d’en Orhan Pamuk, una novel·la per cert que vaig trobar enterrada a la sorra a prop d’on acostumen a dormir els dos. Serà una casualitat?
Tornant al llibre dels números, m’ha sorprès que estigui editat per Acantilado, un fet que de bones a primeres m’ha estranyat però que saludo amb alegria. Aquest mateix vespre llançaré un missatge embotellat al Vallcorba encoratjant-lo a seguir i cuidar aquesta nova faceta de la seva col·lecció. Crec que és el primer cop que hi trobo un text de temàtica científica o matemàtica. Esperem que no sigui l’ultim!
El llibre, ben escrit, estructurat i amè (sense cap fòrmula) descriu els esforços que una llarga dinastia de grans matemàtics (Gauss, Euler, Riemann, Hardy, Ramanjuan, …) han consumit provant d’entendre l’origen dels nombres primers: aquells nombres només divisibles per 1 i un mateix. Tenint en compte que qualsevol nombre es pot descomposar com el producte de nombres primers, aquests nombres vindrien a ser una mena d’elements constitutius de les matemàtiques. I resulta que ningú té la resposta a la següent pregunta: perquè, o amb quin criteri, dins la successió de nombres naturals a un nombre li toca ser primer o no? Perquè el 3 sí i el 4 no? Quin és l’origen dels nombres primers?
Un cop plantejat el problema, el gruix del llibre es centra en la història de la famosa hipòtesi de Riemann, l’aproximació a la solució del problema més prometedora que ningú ha trobat i que malauradament resta pendent de demostrar. I dic aproximació perquè no respon a la pregunta fonamental sobre l’origen dels nombres primers sinó que en realitat es tracta d’una hipòtesi sobre la seva distribució aproximada, estadística, entre el mar de nombres naturals. Però és el que hi ha.
A vegades penso que si no som capaços de respondre una pregunta tant bàsica, quina esperança tenim d’arribar a comprendre la realitat?
El homes som micos amb una mica menys de pèl.

1.10.07

Rosa de Jericó

Camino amb el mico vermell per la platja tot ressengint les marques amb que les onades proven de tatuar l’illa. Fa una bona estona que caminem en silenci. L’illa dorm quan el sol inclement d’aquesta latitud es desperta. Només de fons ens arriben encara els lents acords de guitarra de Bookends la cançó dels Simon i Garfunkel que el mico blanc insisteix en tocar cada cop que acabo un llibre. Ja puc estar a l’altra punta de l’illa o amagat a la cova. No sé com s’ho fa. És un misteri. I molt melancòlic, què haig de dir. M’imagino passejant pel Central Park dels anys setanta, amb tot just les primeres volves de neu anunciant l’arribada de l’hivern i no pas aquí, on el temps és perfectament circular i monòton, com la mateixa illa.

En Jack Burns, el protagonista de l’ultima novel·la d’en John Irving també camina en certa manera amb nosaltres. I els tatuatges.
Trencant el silenci li pregunto al mico si ha vist mai una rosa de Jericó. La rosa de Jericó és un dels tatuatges més apreciats i respectats pels artistes de les agulles; una rosa on s’hi amaga, subtilment camuflada entre els seus pètals, una vagina.
Em respon lacònicament que no, però que n’ha vist molts, de tatuatges.
Li pregunto si és cert el que diuen d’aquells que tenen el cos completament tatuat, que els acompanya una sensació de fred que ja mai més els abandona.
El vermell arronsa les espatlles i continua caminant.
Passa una estona i al final el vermell comença a parlar. Diu que la majoria de tatuatges que es fan avui en dia obeeixen a un motiu purament estètic. Que és absurd. El tatuatge no és un element decoratiu que tard o d’hora s’acaba trobant accessori o directament prescindible. El tatuatge és la marca superficial d’una canvi o modificació de l’ànima. D’aquells fets que marquen un punt d’inflexió o de sentit en el camí de la vida. Ha de ser un exercici d’honestedat, amb el món i amb un mateix. Així ha estat sempre entre pescadors, nàufrags i llops de mar. Perquè el mar és el viatge, i el viatge mai ens retorna tal i com vam partir.

Em quedo pensarós una bona estona mentre inspecciono de reüll el seu pelatge cercant cal·ligrafies impossibles. Entre tant de pèl no s’ha de poder marcar res. Potser per això s’ha posat melancòlic.

1.9.07

Mala gente que camina

Mala gente que camina, d’en Benjamín Prado, és el títol d’un dels últims llibres que el mar ha escopit a les nostres platges i que sense perdre gaire temps hem assecat i llegit entre papaia i xarrupet de coco.
El llibre versa sobre les investigacions que en Juan Urbano, profe de literatura d’institut i fill de la movida madrilenya, fa sobre una llibre publicat en plena posguerra espanyola i que sembla denunciar la desaparició de fills de republicanes empresonades, per a la seva posterior entrega a famílies benestants afins al nou règim. El libre ens ha agradat, entre els micos hi ha hagut unanimitat. És un bona oportunitat per conèixer alguns desagradables protagonistes d’aquells anys; molts dels quals van acabar adoptant postures més democràtiques amb el pas del temps i que el llibre no es descudida de denunciar, deixant al descobert la hipocresia i superficialitat amb què es va realitzar la transició en aquest país.
Història a banda, la narració és lleugera (en certs moments força divertida) alhora que ben documentada (o això sembla, ja que és difícil entreveure la frontera entre realitat i ficció que l’autor es nega a marcar.) Apuntem ja que hi som un parell de cites que han agradat força entre les micos:

Releí todo lo que había escrito. No estaba mal y, en cualquier caso, al fin había podido arrancarle otra vez el motor a mi libro, lo cual no era poca cosa. Menos mal, porque llevaba unos días en los que me daba vueltas a la cabeza una frase de Chateaubriand que yo había aplicado muchas veces a otros, pero nunca a mí: “La ambición para la que no se tiene talento es un crimen”. Y les aseguro que cuando la miras como si fuese un espejo, esa sentencia duele.

Vas a escapar de esto, vas a escribir tu ensayo, vas a triunfar, te harás rico, te arrunirás y cuando te pregunten por qué te arruinaste podrás repetir lo que dijo el futbolista George Best: gasté mucho dinero en coches, alcohol y mujeres; el resto, lo he malgastado.

1.8.07

El manuscrit

La calor d’aquests dies m’ha dut a reduir i limitar els meus moviments a l’ombra de les tres palmeres que tinc més a la vora del mar. D’aquesta manera, puc anar refrescant-me ara sí ara també. M’acompanya el mico Vermell, un dels més mansos de l’illa i estranyament coneixedor i admirador d’en Josep Pla. Sospito que es va escapar d’una granja del nostre país, tot i que encara no m’he atrevit a preguntar-li-ho per por de remoure un obscur passat que potser vol oblidar. Ara el tinc entretingut amb alguns dels llibres que s’han salvat del naufragi i d’un destí abissal. Aquest vespre, mentre jo encara assaboria lentament les pàgines de paper bíblia de les Memorias de Ultratumba d’en René de Chateaubriand, ell s’ha polit El Manuscrit de Virgili del gironí Miquel Pairolí. Després me l’ha fotut pel cap. Indignat, no ha parat de xisclar i fer moneries fins que he aconseguit asserenar-lo amb una sucosa papaia. Ja més tranquil, m’ha confessat que el llibre li ha agradat i molt, però que no entenia com és que ha passat tan desapercebut i se n’ha fet tan minsa promoció. Entre mos i mos, m’ha assegurat que es tracta d’una de les millors obres de la literatura catalana contemporània. Jo li he donat la raó i no pas perquè callés. Hem estat discutint un bona estona sobre el protagonista de la novel·la, l’art i el paper de l’artista. Després, el Vermell, amb la panxa plena i sense fer cas de les meves advertències, s’ha llençat de cap a l’aigua freda. No li ha passat res. Jo, per la meva banda, he tornat al París revolucionari.

1.7.07

Quina és la teva idea més perillosa?

Fa poc, el magazine elèctronic The Edge, dedicat a promoure la discussió intel·lectual, filosòfica, artística i científica (poca cosa, vaja) ha realitzat la seva pregunta anual: Quina és la teva idea més perillosa? a 119 científics que han correspost amb un breu assaig sobre la seva resposta. L’any passat ja van fer el mateix experiment amb la pregunta: En què creus que no pots demostrar? que va acabar convertint-se en un llibre agrupant les respostes argumentades. A l’illa, la qüestió ha suscitat varis debats d’allò més encesos, sobretot entre en Sinus i en Cosinus, les dues tortugues centenàries, que semblen ser força més sabudes del que m’havia imaginat en primera instància.
Al principi no sabíem ben bé per on començar. En Sinus va suggerir veure què deia en Richard Dawkins, que normalment no acostuma a defraudar. I de fet no ho ha fet. Encara no hem pogut passar al següent. La reflexió porta per títol: “Let’s all stop beating Basil’s car“. I cita com a metàfora inicial una anèctoda d’un dels episodis de la gran sèrie Hotel Fawlty, que finalment el condueix a analitzar el conceptes de culpa, responsabilitat i retribució. En els seu cas, la pregunta perillosa seria si és possible que la humanitat (el cervell humà), malgrat tots els seus avenços científics i socials, no sigui mai capaç de superar aquests complexes.
La qüestió no és senzilla. En Sinus i en Cosinus es porten inevitablement la contrària i la veritat és que jo, tot i la meva fe cega en el poder de l’educació, em veig incapaç de donar un no per resposta.

1.6.07

El primer puro d'en Winston

A l’illa comença a fer un fred que pela. La veritat és que no m’imaginava que els hiverns fossin tan gèlids en una illa que es troba a tocar del tròpic (deu ser una d’aquestes fluctuacions climàtiques que es porten ara.) Ja no es pot ni exercir de nàufrag amb dignitat. Vaja que, amb el parell de samarretes que vaig salvar del naufràgi del Panoràmic, em penso que faré curt. I d’animals de pèl generós (¿un ós polar Perdido potser?) a l’illa no n’he vist cap. De totes maneres, encara que n’hi hagués, seria incapaç d’arrencar res a ningú. M’hauré d’espavilar amb les cobertes vegetals i sofrir estoicament les rialles d’aquesta branca cínica, improvisada i atàbica de l’evolució Darwiniana que representa la comunitat de micos d’aquesta illa.

Fa un un parell de dies que he finiquitat el primer volum de les memòries que va escriure en Winston S. Churchill sobre la Segona Guerra Mundial. Un tipus peculiar aquest Winston. De fet, més que escrivint, me l’imagino enfonsat còmodament en un sofà orellut, dictant les notes a la seva secretària, sostenint un got de whisky escocès i fumant un dels seus inacabables puros. Treballador infatigable, pragmàtic, orador épic i lapidari, aquest home s’ho va passar pipa, fa cinquanta anys, jugant al Risk amb Hitler, Roosevelt, Stalin o Mussolini. Si menys no, no té cap problema en confesar-ho públicament en les seves memòries. La segona guerra mundial va ser l’aventura personal que sempre havia desitjat liderar al capdavant del molt anglès Imperi Britànic. Finalment, la oportunitat va arribar-li al llindar de la jubilació, amb una altra guerra mundial a les espatlles, un pou d’experiència i convertit ja en tot un gat vell.

Aquest primer puro comença amb els antecedents de la guerra i acaba tot just a l’inici de la invasió Nazi de la Unió Soviètica i la creació del front oriental que tants maldecaps va portar al Führer. No es tracta, òbviament, d’una narració històrica convencional. El component biogràfic és l’element central de tot el monòleg. No ens ha d’extranyar doncs, que la narració s’aturi i detalli amb molta cura les intrigues polítiques del Parlament Britànic, la Societat de Nacions i, més endavant, l’Estat Major que Churchill organitza al voltant de la seva figura.
Amb el segon puro encès i consumint-se ràpidament, he de confessar que es tracta d’una lectura addictiva. Ressegir els famosos episodis, que no per ser més coneguts són menys importants, d’aquest període bèlic, aquest cop però, de la mà d’un dels seus principals protagonistes és força estimulant. Això sí, s’ha de seguir els pensaments d’en Winston amb un cert distànciament profilàctic, no només pel seu caràcter conservador, manipulador i un punt egotista, també per la seva tendència a escriure en foc el seus pensaments en un temps en que, com no podia ser d’altra manera, no existia, ni havia de fer-ho, la correctesa política o ideològica:


Era millor que la civilització d’Europa occidental amb tot el que havia aconseguit arribés a un final tràgic però esplèndid que no pas que dues grans democràcies continuessin endavant però desproveïdes de tot allò que fa que valgui la pena viure la vida.


De fet la moral de l’obra (literalment) resa:


En la guerra: determinació
En la derrota: fermesa
En la victòria: generositat
En la pau: bona voluntat


Parla poc de la guerra civil espanyola, però quan ho fa…


Moltes de les garanties ordinàries de la societat civilitzada havien estat liquidades pel domini comunista del decadent govern parlamentari […] En aquesta disputa, em vaig mantenir neutral. Evidentment no estava a favor dels comunistes. Com podia estar-ho quan, si arribo a ser espanyol, m’haurien assassinat a mi, a la meva família i els meus amics? […] En consequència, el Govern espanyol, en mans dels revolucionaris més extrems, es va veure privat fins i tot del dret de comprar les armes encarregades amb l’or de què disposava.

Afegeixo també una cita que fa de Napoleó molt adequada pels temps que corren:

Una constitució ha de ser curta i confusa

El que realment sobra és el nimi, anecdòtic i innecessari pròleg de l’edició catalana d’en Jordi Pujol. Imagino que la culpa deu ser del departament de màrqueting de l’editorial. I una recomanació final: no es convenient fumar-se els dos puros un darrera l’altre. En el meu cas vaig fer un vermut lleugeret llegint el Blink: The power of thinking without thinking de l’interessant periodista científic Malcom Gladwell (autor del famós The Tipping Point) i que s’ha traduït al català com La Intel·ligència Intuïtiva. Un llibre també molt interessant…

1.5.07

No em deixis mai

Fa un parell de dies que no para de ploure a l’illa. Potser són els Monzons, no ho sé. Però no deixa de caure aigua del cel i els micos s’han posat tristots. S’han arrecerat tots sota les quatre fulles de palmera que vaig col·locar, fa temps, per protegir-me del sol, entre dues roques i que de retruc han resultat ser un bon aixopluc. La mar, agitada per les pesigolles d’una pluja fina però insistent, ens ha regalat un bagul ple de llibres, restes segurament d’algun altre naufragi, com si de nosaltres depengués aturar o no aquest diluvi.

Ens ha anat bé rebre novetats. Les últimes lectures havien enrarit l’ambient: els micos no paraven de sentir sorolls sota terra i s’havien entossudit a omplir totes les cavitats i forats de l’illa amb sorra de platja, després de compartir Pandora al Congo. N’hi ha fins i tot alguns que, com el mico Vermell i la seva parella, la Blanca, es neguen a baixar de la palmera des de fa ja dues setmanes. Carden sense parar i dormen. El Vermell diu que sap el què es fa i que ell no s’equivocarà. Ja veurem què passa quan s’acabin els plàtans…
D’entre les novetats que hem trobat dins el bagul, n’hi ha una, No em deixis mai, d’en Kazuo Ishiguro, que ens ha commocionat. Fins i tot les tortuges s’han atançat al refugi per escoltar-ne la lectura que n’he fet.
El llibre és una narració en primera persona, la Kathy, dels anys d’infantesa a Hailsham, una agradable escola en ple camp anglès, amb la Ruth i en Tommy, companys amb qui establirà una relació especial durant tota la novel·la. La història s’inicia com un repàs nostàlgic dels anys passats a Hailsham però, poc a poc, comencem a entreveure un seguit de fets extranys que finalment ens conduiran a la comprensió de la terrible distopia que Ishiguro dibuixa, paradoxalment, amb les innocents i protectores paraules de la Kathy. D’aquesta manera, avancem desconcertats per un relat de ciència-ficció i terror sense que en cap moment arribem a veure cap senyal explícita de ciència o cap fet directament terrorific. Potser aquest és un dels trets més remarcables de l’autor, la serenor i submissió amb què s’explica la història i la delicadesa amb què descriu i insinua els sentiments –el llibre és ple de símbols– dels personatges. Un altre és la decidida celebració de la infantesa com element salvador, el més preciós que pot ser perdut o robat.
Tant els micos com les tortuges s’han confessat lleguerament abatuts en acabar la lectura. Tot i el context aparentment distant de la novel·la, més d’un ja ha intuït que en el fons la repressió i l’acceptada i tranquila submissió dels personatges és ubiqua i present entre tots nosaltres.

Això és un desastre, necessitem noves lectures!, entre aquest darrer llibre i les tortugues que no paren d’escoltar el Closing Time del Tom Waits mentre esperem que pari de ploure això sembla un velatori. Si menys no, ara els micos per fi han deixat en pau la sorra i els forats a terra…