1.5.07

No em deixis mai

Fa un parell de dies que no para de ploure a l’illa. Potser són els Monzons, no ho sé. Però no deixa de caure aigua del cel i els micos s’han posat tristots. S’han arrecerat tots sota les quatre fulles de palmera que vaig col·locar, fa temps, per protegir-me del sol, entre dues roques i que de retruc han resultat ser un bon aixopluc. La mar, agitada per les pesigolles d’una pluja fina però insistent, ens ha regalat un bagul ple de llibres, restes segurament d’algun altre naufragi, com si de nosaltres depengués aturar o no aquest diluvi.

Ens ha anat bé rebre novetats. Les últimes lectures havien enrarit l’ambient: els micos no paraven de sentir sorolls sota terra i s’havien entossudit a omplir totes les cavitats i forats de l’illa amb sorra de platja, després de compartir Pandora al Congo. N’hi ha fins i tot alguns que, com el mico Vermell i la seva parella, la Blanca, es neguen a baixar de la palmera des de fa ja dues setmanes. Carden sense parar i dormen. El Vermell diu que sap el què es fa i que ell no s’equivocarà. Ja veurem què passa quan s’acabin els plàtans…
D’entre les novetats que hem trobat dins el bagul, n’hi ha una, No em deixis mai, d’en Kazuo Ishiguro, que ens ha commocionat. Fins i tot les tortuges s’han atançat al refugi per escoltar-ne la lectura que n’he fet.
El llibre és una narració en primera persona, la Kathy, dels anys d’infantesa a Hailsham, una agradable escola en ple camp anglès, amb la Ruth i en Tommy, companys amb qui establirà una relació especial durant tota la novel·la. La història s’inicia com un repàs nostàlgic dels anys passats a Hailsham però, poc a poc, comencem a entreveure un seguit de fets extranys que finalment ens conduiran a la comprensió de la terrible distopia que Ishiguro dibuixa, paradoxalment, amb les innocents i protectores paraules de la Kathy. D’aquesta manera, avancem desconcertats per un relat de ciència-ficció i terror sense que en cap moment arribem a veure cap senyal explícita de ciència o cap fet directament terrorific. Potser aquest és un dels trets més remarcables de l’autor, la serenor i submissió amb què s’explica la història i la delicadesa amb què descriu i insinua els sentiments –el llibre és ple de símbols– dels personatges. Un altre és la decidida celebració de la infantesa com element salvador, el més preciós que pot ser perdut o robat.
Tant els micos com les tortuges s’han confessat lleguerament abatuts en acabar la lectura. Tot i el context aparentment distant de la novel·la, més d’un ja ha intuït que en el fons la repressió i l’acceptada i tranquila submissió dels personatges és ubiqua i present entre tots nosaltres.

Això és un desastre, necessitem noves lectures!, entre aquest darrer llibre i les tortugues que no paren d’escoltar el Closing Time del Tom Waits mentre esperem que pari de ploure això sembla un velatori. Si menys no, ara els micos per fi han deixat en pau la sorra i els forats a terra…