A l’illa comença a fer un fred que pela. La veritat és que no m’imaginava que els hiverns fossin tan gèlids en una illa que es troba a tocar del tròpic (deu ser una d’aquestes fluctuacions climàtiques que es porten ara.) Ja no es pot ni exercir de nàufrag amb dignitat. Vaja que, amb el parell de samarretes que vaig salvar del naufràgi del Panoràmic, em penso que faré curt. I d’animals de pèl generós (¿un ós polar Perdido potser?) a l’illa no n’he vist cap. De totes maneres, encara que n’hi hagués, seria incapaç d’arrencar res a ningú. M’hauré d’espavilar amb les cobertes vegetals i sofrir estoicament les rialles d’aquesta branca cínica, improvisada i atàbica de l’evolució Darwiniana que representa la comunitat de micos d’aquesta illa.
Fa un un parell de dies que he finiquitat el primer volum de les memòries que va escriure en Winston S. Churchill sobre la Segona Guerra Mundial. Un tipus peculiar aquest Winston. De fet, més que escrivint, me l’imagino enfonsat còmodament en un sofà orellut, dictant les notes a la seva secretària, sostenint un got de whisky escocès i fumant un dels seus inacabables puros. Treballador infatigable, pragmàtic, orador épic i lapidari, aquest home s’ho va passar pipa, fa cinquanta anys, jugant al Risk amb Hitler, Roosevelt, Stalin o Mussolini. Si menys no, no té cap problema en confesar-ho públicament en les seves memòries. La segona guerra mundial va ser l’aventura personal que sempre havia desitjat liderar al capdavant del molt anglès Imperi Britànic. Finalment, la oportunitat va arribar-li al llindar de la jubilació, amb una altra guerra mundial a les espatlles, un pou d’experiència i convertit ja en tot un gat vell.
Aquest primer puro comença amb els antecedents de la guerra i acaba tot just a l’inici de la invasió Nazi de la Unió Soviètica i la creació del front oriental que tants maldecaps va portar al Führer. No es tracta, òbviament, d’una narració històrica convencional. El component biogràfic és l’element central de tot el monòleg. No ens ha d’extranyar doncs, que la narració s’aturi i detalli amb molta cura les intrigues polítiques del Parlament Britànic, la Societat de Nacions i, més endavant, l’Estat Major que Churchill organitza al voltant de la seva figura.
Amb el segon puro encès i consumint-se ràpidament, he de confessar que es tracta d’una lectura addictiva. Ressegir els famosos episodis, que no per ser més coneguts són menys importants, d’aquest període bèlic, aquest cop però, de la mà d’un dels seus principals protagonistes és força estimulant. Això sí, s’ha de seguir els pensaments d’en Winston amb un cert distànciament profilàctic, no només pel seu caràcter conservador, manipulador i un punt egotista, també per la seva tendència a escriure en foc el seus pensaments en un temps en que, com no podia ser d’altra manera, no existia, ni havia de fer-ho, la correctesa política o ideològica:
Era millor que la civilització d’Europa occidental amb tot el que havia aconseguit arribés a un final tràgic però esplèndid que no pas que dues grans democràcies continuessin endavant però desproveïdes de tot allò que fa que valgui la pena viure la vida.
De fet la moral de l’obra (literalment) resa:
En la guerra: determinació
En la derrota: fermesa
En la victòria: generositat
En la pau: bona voluntat
Parla poc de la guerra civil espanyola, però quan ho fa…
Moltes de les garanties ordinàries de la societat civilitzada havien estat liquidades pel domini comunista del decadent govern parlamentari […] En aquesta disputa, em vaig mantenir neutral. Evidentment no estava a favor dels comunistes. Com podia estar-ho quan, si arribo a ser espanyol, m’haurien assassinat a mi, a la meva família i els meus amics? […] En consequència, el Govern espanyol, en mans dels revolucionaris més extrems, es va veure privat fins i tot del dret de comprar les armes encarregades amb l’or de què disposava.
Afegeixo també una cita que fa de Napoleó molt adequada pels temps que corren:
Una constitució ha de ser curta i confusa
El que realment sobra és el nimi, anecdòtic i innecessari pròleg de l’edició catalana d’en Jordi Pujol. Imagino que la culpa deu ser del departament de màrqueting de l’editorial. I una recomanació final: no es convenient fumar-se els dos puros un darrera l’altre. En el meu cas vaig fer un vermut lleugeret llegint el Blink: The power of thinking without thinking de l’interessant periodista científic Malcom Gladwell (autor del famós The Tipping Point) i que s’ha traduït al català com La Intel·ligència Intuïtiva. Un llibre també molt interessant…
Entrades
