El manuscrit

La calor d’aquests dies m’ha dut a reduir i limitar els meus moviments a l’ombra de les tres palmeres que tinc més a la vora del mar. D’aquesta manera, puc anar refrescant-me ara sí ara també. M’acompanya el mico Vermell, un dels més mansos de l’illa i estranyament coneixedor i admirador d’en Josep Pla. Sospito que es va escapar d’una granja del nostre país, tot i que encara no m’he atrevit a preguntar-li-ho per por de remoure un obscur passat que potser vol oblidar. Ara el tinc entretingut amb alguns dels llibres que s’han salvat del naufragi i d’un destí abissal. Aquest vespre, mentre jo encara assaboria lentament les pàgines de paper bíblia de les Memorias de Ultratumba d’en René de Chateaubriand, ell s’ha polit El Manuscrit de Virgili del gironí Miquel Pairolí. Després me l’ha fotut pel cap. Indignat, no ha parat de xisclar i fer moneries fins que he aconseguit asserenar-lo amb una sucosa papaia. Ja més tranquil, m’ha confessat que el llibre li ha agradat i molt, però que no entenia com és que ha passat tan desapercebut i se n’ha fet tan minsa promoció. Entre mos i mos, m’ha assegurat que es tracta d’una de les millors obres de la literatura catalana contemporània. Jo li he donat la raó i no pas perquè callés. Hem estat discutint un bona estona sobre el protagonista de la novel·la, l’art i el paper de l’artista. Després, el Vermell, amb la panxa plena i sense fer cas de les meves advertències, s’ha llençat de cap a l’aigua freda. No li ha passat res. Jo, per la meva banda, he tornat al París revolucionari.