Mala gente que camina, d’en Benjamín Prado, és el títol d’un dels últims llibres que el mar ha escopit a les nostres platges i que sense perdre gaire temps hem assecat i llegit entre papaia i xarrupet de coco.
El llibre versa sobre les investigacions que en Juan Urbano, profe de literatura d’institut i fill de la movida madrilenya, fa sobre una llibre publicat en plena posguerra espanyola i que sembla denunciar la desaparició de fills de republicanes empresonades, per a la seva posterior entrega a famílies benestants afins al nou règim. El libre ens ha agradat, entre els micos hi ha hagut unanimitat. És un bona oportunitat per conèixer alguns desagradables protagonistes d’aquells anys; molts dels quals van acabar adoptant postures més democràtiques amb el pas del temps i que el llibre no es descudida de denunciar, deixant al descobert la hipocresia i superficialitat amb què es va realitzar la transició en aquest país.
Història a banda, la narració és lleugera (en certs moments força divertida) alhora que ben documentada (o això sembla, ja que és difícil entreveure la frontera entre realitat i ficció que l’autor es nega a marcar.) Apuntem ja que hi som un parell de cites que han agradat força entre les micos:
Releí todo lo que había escrito. No estaba mal y, en cualquier caso, al fin había podido arrancarle otra vez el motor a mi libro, lo cual no era poca cosa. Menos mal, porque llevaba unos días en los que me daba vueltas a la cabeza una frase de Chateaubriand que yo había aplicado muchas veces a otros, pero nunca a mí: “La ambición para la que no se tiene talento es un crimen”. Y les aseguro que cuando la miras como si fuese un espejo, esa sentencia duele.
Vas a escapar de esto, vas a escribir tu ensayo, vas a triunfar, te harás rico, te arrunirás y cuando te pregunten por qué te arruinaste podrás repetir lo que dijo el futbolista George Best: gasté mucho dinero en coches, alcohol y mujeres; el resto, lo he malgastado.
Entrades
