1.10.07

Rosa de Jericó

Camino amb el mico vermell per la platja tot ressengint les marques amb que les onades proven de tatuar l’illa. Fa una bona estona que caminem en silenci. L’illa dorm quan el sol inclement d’aquesta latitud es desperta. Només de fons ens arriben encara els lents acords de guitarra de Bookends la cançó dels Simon i Garfunkel que el mico blanc insisteix en tocar cada cop que acabo un llibre. Ja puc estar a l’altra punta de l’illa o amagat a la cova. No sé com s’ho fa. És un misteri. I molt melancòlic, què haig de dir. M’imagino passejant pel Central Park dels anys setanta, amb tot just les primeres volves de neu anunciant l’arribada de l’hivern i no pas aquí, on el temps és perfectament circular i monòton, com la mateixa illa.

En Jack Burns, el protagonista de l’ultima novel·la d’en John Irving també camina en certa manera amb nosaltres. I els tatuatges.
Trencant el silenci li pregunto al mico si ha vist mai una rosa de Jericó. La rosa de Jericó és un dels tatuatges més apreciats i respectats pels artistes de les agulles; una rosa on s’hi amaga, subtilment camuflada entre els seus pètals, una vagina.
Em respon lacònicament que no, però que n’ha vist molts, de tatuatges.
Li pregunto si és cert el que diuen d’aquells que tenen el cos completament tatuat, que els acompanya una sensació de fred que ja mai més els abandona.
El vermell arronsa les espatlles i continua caminant.
Passa una estona i al final el vermell comença a parlar. Diu que la majoria de tatuatges que es fan avui en dia obeeixen a un motiu purament estètic. Que és absurd. El tatuatge no és un element decoratiu que tard o d’hora s’acaba trobant accessori o directament prescindible. El tatuatge és la marca superficial d’una canvi o modificació de l’ànima. D’aquells fets que marquen un punt d’inflexió o de sentit en el camí de la vida. Ha de ser un exercici d’honestedat, amb el món i amb un mateix. Així ha estat sempre entre pescadors, nàufrags i llops de mar. Perquè el mar és el viatge, i el viatge mai ens retorna tal i com vam partir.

Em quedo pensarós una bona estona mentre inspecciono de reüll el seu pelatge cercant cal·ligrafies impossibles. Entre tant de pèl no s’ha de poder marcar res. Potser per això s’ha posat melancòlic.