De petit, a l'escola, la reina Isabel I era la senyora que duia els pantalons en el matrimoni amb el figa-tova d'en Ferran II i que, tot i els nostres innocents escarafalls d'alumnes de cole catalanista i progre, va certificar la comunió catòlica dels Regnes de Castella i Aragó. El que desconeixia era que aquesta amiga dels jueus també va jugar un paper singular en l'evolució del joc tàctic per excel·lència: els escacs.
Provinent originalment de la Índia i adoptat durant molts segles per l'imperi musulmà, des de Kabul fins a Tànger, quan el joc acabà infiltrant-se als regnes cristians al segle 9 d.c. el sistema de peces i els seus moviments era ja molt similar a l'actual però amb algunes subtils diferències. Acompanyant al rei, enlloc de la reina i havia el 'Ministre', que només podia moure's en diagonal un sol quadrat -era per tant una peça amb menys poder que el rei-. A banda, els alfils només podien saltar, també en diagonal, una distància de dos quadrats. Ni més, ni menys.
Isabel, la personificació d'un nou poder femení, admirat i temut, va fer que alguns estudiosos dels escacs (poca feina...) de la ciutat de València promoguessin la substitució de l'antic 'Ministre' per una nova peça, la reina, que acompanyaria al rei amb un poder sense comparació que li permetia saltar en totes direccions fins als racons més allunyats del tauler. Conjuntament amb l'ampliació definitiva de l'abast de les diagonals dels alfils aquest petita modificació va convertir els escacs en el joc dinàmic que és avui en dia. De la tàctica de proximitat a les jugades i posicions de llarg abast. Un joc molt més complex que passava per ser un reflex de les noves relacions de poder d'aquell temps, més maquiavèl·liques i indirectes, i preludi d'un Renaixement que ja s'intuïa.
Em queda el dubte de si l'ampliació de l'abast dels alfils, convertits en 'bishops' (bisbes), té alguna relació amb l'expansió de la Inquisició promoguda per la mateixa reina. Tot podria ser.
També diu la llegenda que, sent els dos reis catòlics uns fans incondicionals dels escacs, en Cristòfor Colom va dirigir-se al monarca just després que aquest hagués guanyat una partida i, amb el bon humor que acompanyà la victòria, va concedir al navegant els mitjans per salpar a les Índies pel cantó equivocat (personalment prefereixo quedar-me amb la versió on el navegant aconsegueix els vaixells a canvi d'algunes sessions de sexe desenfrenat amb la molt catòlica reina.)
En fi, ara cada cop que caigui una partideta no podré evitar veure el calçasses d'en Ferran personificant al rei, aquesta peça tant lenta i fràgil al costat de la seva reina i que, el molt covard, aprofita la mínima per enrocar-se.
Avui ha estat un dia d’orxates. D’orxates i record simpàtic per un dels nostres herois, en Holden Caulfield. Resulta que aquí, a l’illa, ens hem acabat trobant un bon grapat de seguidors del noi de la gorra de caçador vermella. Ves qui ho havia de dir.
Entre xarrupet i xarrupet, i amb el sucre pels núvols, hem començat a recordar passatges del llibre. Cadascú té el seu preferit, i, és curiós, sumant-los tots recuperaríem la novel·la sencera. Una de les meves preferides és quan es cola de nit a casa dels pares per veure la seva germana petita:
Gairebé va saltar del llit, i després va esperar que em tragués les sabates. Després vaig ballar amb ella una estona. De debò que és boníssima. No m’agrada la gent que balla amb nanos petits, perquè gairebé sempre és horrible. Vull dir si ets en un restaurant, en algun lloc, i veus un tio gran que treu a ballar la seva filla. Normalment sempre aixequen el vestit de la nena que l’agafen per l’esquena, i la nena no sap ballar gens de totes maneres, i és horrible, però jo no ho faig mai en públic amb la Phoebe ni res. Només fem una mica de comèdia a dins de casa. Amb ella és diferent, de totes maneres, perquè ell sap ballar. Pot seguir-te facis el que facis. Vull dir si l’agafes ben agafada perquè no importi que tu tinguis les cames molt més llargues. Et segueix sempre. Pots encreuar-te o fer una baixada d’aquelles cursis, o fins i tot moure una mica l’esquelet, i et segueix sempre. Fins i tot pots ballar un tango, per l’amor de Déu.
Vam ballar quatre balls. Entre ball i ball és més graciosa que l’hòstia. Es queda en posició. Ni parla ni res. Us heu de quedar tots dos en posició i esperar que l’orquestra comenci a tocar una altre cop. Això em fa molta gràcia. Se suposa que no pots riure ni res, tampoc.
Al final però, tots hem acabat una mica deprimits. No és estrany. Hi ha pocs llibres més tristos. És una mica com un cop baix. En Holden es recargola de dolor d’un mal que no reconeix, però nosaltres sí: la pèrdua de la innocència, la infantesa i l’entrada al cruel i aparentment hipòcrita món dels adults.
I parlant d’això, quin mal de panxa. Massa xufles.
Entrades
