Pari doctora, que em fa pesigolles...

Aquest matí hi ha hagut una commoció a l'illa per culpa d'una notícia que els micos han llegint al diari:

La canadiense Mayte Parada de la Concordia University en Montreal se dedica a estimular manualmente el clítoris de las ratas (una técnica llamada CLS), y luego matarlas de golpe para extraerles sus cerebros y mirar qué zonas se tiñen por presencia de la proteína FOS, una indicación del área que estaba más activa en sus últimos instantes de vida. Mayte ha observado que cuando aplicaba una estimulación cada 5 segundos durante un minuto, la reacción cerebral era ligeramente diferente a cuando se estimulaban una vez por segundo.

Sembla que això ha remogut vells records d'alguns dels habitants de l'illa que hi varen arribar, en el seu moment, després de fugar-se de varis laboratoris d'experimentació animal. El mico vermell m'ha ensenyat el seu tatuatge en forma de codi de barres mentre recordava com, els últims dies previs a la fuga, els 'bates blanques' (com anomenava als seus carcellers) no deixaven de picar-li l'ullet.

Grans inicis de la literatura universal

En els meus anys de joventut, i més vulnerables que els d'ara, el meu pare em donà un consell en el qual no he parat de rumiar de llavors ençà.
-Sempre que et vingui ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut.

F.S. Fitzgerald - El gran Gatsby

bideteca

Amb el temps he descobert que de tots els llibres que m'enduc al lavabo i no en surten de forma immediata, n'hi ha alguns que sembla que es troben força a gust a la pila que creix i decreix periòdicament sobre el bidet. La majoria n'acaba escapant per retornar a qualsevol estanteria o taula, però n'hi ha alguns que, tossuts, semblen haver trobat al lavabo la seva raó de ser i l'estima que han estat incapaços de recollir entre els seus companys polsegossos.

Saben que al lavabo hom hi ha de tornar, peti qui peti, i que, malgrat l'humor variable d'aquestes visites, la seva presència, destacada sobre el blanc impol·lut, no deixa mai indiferent a l'aborrit acumplidor de les lleis naturals.

Hi ha llibres que semblen directament concebuts per florir entre parets de rajola. Com si fossin petites unces d'or que resten al sedàs, l'experiència m'ha mostrat que alguns llibres acaben arrelant a la tapa del bidet tot i el constant anar i venir de companys de tota mena. Si fos editor, no m'ho pensaria dues vegades i en confeccionaria una col·lecció. El target és immens. Una persona pot arribar a estar entre dos i tres anys de la seva vida assentat a la trona rascant-se el nas... o el que s'escaigui... Sembla un negoci perfecte.

Però ai!, no és fàcil ser el rei del bidet, molts ho proven i pocs s'hi queden. Aquests campions han de ser de lectura intermitent, capaços de resistir setmanes de soledat i retornar a l'acció sense demanar res a canvi. També han de ser físicament resistents per aguantar les condicions més adverses: les gotes de suor dels moments més delicats, el fred inclement de les nits de rajola, les humitats de la dutxa....

En aquests moments tinc dos llibres que ja han superat la cota dels 6 mesos al bidet, tot un mèrit. Amb el mallot groc tinc el recull en català de tires dels Peanuts: Així és la vida Charlie Brown (un títol contextualment adequat algú podria dir) i el recull de problemes d'escacs Chess tactics for champions de la gran de les Polgar.

Crec que seria interessant fer un recull d'aquests best-sit. Heu trobat els vostres campions?

Ecosfera, que vinc!

Avui hem rebut noves del continent. Uns amics d'infància s'han proposat omplir el planeta d'ecos; paraules que queden fixades en un lloc concret. El nou servei és diu woices.
Efectivament, aquí tots ja ho teníem clar que cada racó té una història interessant que sovint es perd en l'oblit. Avui mateix, per exemple, el mico vermell m'ha recordat que el millor lloc de l'illa per pillar cocos dels bons són les palmeres que hi ha a tocar de l'estany. Crec que ara mateix en faré un eco, per si algun altre nàufrag acaba en aquesta mateixa illa i no m'hi troba.

MUTO

El problema de patir una calor tan sufocant com la d'aquests dies en una illa a prop del tròpic és que es tracta d'una tortura doble: calor i HUMITAT. L'única estratègia per no deshidratar-se és romandre absolutament quiet sota una palmera i moure's només al ritme de les hores marcades per l'ombra de la mateixa. Avui fins i tot he compartit unes bones hores de palmera i esguard hieràtic amb la iguana Bassas. I això que ella que té la sang freda. Oju.
Qui sí que no paren són els micos, que aquests dies els ha agafat per fer graffities a les palmeres. I, a més, amb ínfules d'artistes, no t'ho perdis. Diuen que en Bansky és un d'ells, que és un dels secrets de l'illa. A la palmera del costat ja parlen de deconstruir les senyoretes d'Avinyó. He de parar-ho com sigui abans que em deixin l'illa feta un nyap.
Per entretenir-los els he posat MUTO, un vídeo al·lucinant d'en BLU, el mestre italià dels murs:

Què és un home?

Un home és tot allò que no pot perdre en un naufragi.

Proverbi Xinès

De petit, vaig trobar aquesta cita en un punt de llibre i mai me l'he acabat de treure del cap. Donades les circumstàncies suposo que ara és adequat treure-la del barret, voilà!

Farewell, senyor Bassas!

Des de l'adéu radiofònic de l'apreciat senyor Bassas en Sinus i en Cosinus es neguen a treure el cap de la closca. Em començo a preocupar. No conec a fons el metabolisme dels rèptils però m'imagino que de tant en tant han de menjar alguna cosa.
I és que tot plegat ha provocat un cert trasbals a l'illa. Fins la setmana passada, el mico vermell era l'encarregat d'engegar el vell transistor puntualment a l'hora del berenar (coses de la longitud.) El 'bon dia, són les set' ens acostava a tots a un país curiós i particular que, de fet, la majoria no ha trepitjat.
Crec que aquells qui més enyoraran el senyor Bassas són els qui, com nosaltres, viuen allunyats d'aquest país tan crostat. Els exiliats.
És una llàstima. Un signe del temps, suposo.
Senyor Bassas, des de l'illa enyorarem sentir com li queia la baba cada cop que la Mascó entrava a l'estudi, els seus comentaris amanint l'APM, la seva indignació manifesta davant la injustícia o el seu savoir-faire a les tertúlies.

Que sàpiga que hem decidit retre-li homenatge batejant una de les iguanes amb el seu nom.

La felicitat del ciutadà

Fa una estona, mentre m'omplia l'estómac d'una quantitat indecent de llet de coco (poca cosa més em bé de gust fer aquest dies) se m'ha aparegut un mico encorbatat i amb trajo del Corte Inglés. No l'havia vist mai.
Veient-lo patia i li he ofert mig coco perquè es refresqués. Un cop saciat m'ha començat a parlar de la responsabilitat de l'administració de fer feliços al seus ciutadans. Deu treballar per l'administració de l'arxipèlag. No se m'acut cap altra explicació. Es veu que la constitució Pepera del 1812 ja ho deia això. Que s'ha de vetllar perquè tots siguem feliços.
No sé si és veritat. De petit no vaig poder cursar l'assignatura d'Educació per a la ciutadania.
En qualsevol cas, si és cert, no deixa de ser d'una candidesa admirable. Café para todos.
Thomas Jefferson el més llest de tots els pares fundadors dels Estats Units ho tenia més clar, i així ho va reflectir en la seva constitució. Els ciutadans han de tenir el dret a perseguir la felicitat. Com a bon epicuri, en Tommy sabia que la felicitat és, la majoria de les vegades, efímera i inabastable. Res que es pugui exigir.

Somnis

Avui m'he despertat de nou a l'illa. Amarat de suor i amb la meitat del cos inferior enterrat a la sorra de la platja. M'ha costat mig colló sortir-ne sol. Segur que és cosa dels micos.
Ha estat una d'aquelles nits que et sembla somiar de nou tots els somnis anteriors. En un d'ells, era de nou entre gent civilitzada, llegia correus electrònics, anava al cinema i duia pantalons i camisa.

Per sort, encara sóc a l'illa. Toco coco.

L'home que ho va canviar tot

Els dies previs a la dolorosa derrota blaugrana a Old Traford llegia al diari que l'entrenador dels diables vermells, el ja Sir, Alex Ferguson quan està de bon humor comença els entrenaments amb la pregunta ¿Sabeu quin és el país més important del món? Els jugadors amb un mig somriure cansat responen Siií, Escòcia! Sir Alex reconeix a continuació que Som els inventors del món. ¿On us penseu que es van néixer la penicil·lina, el telèfon, la televisió i l'anestèsia?

De fet, es queda curt. La llista sembla que no s'acaba mai. Podríem afegir altres noms il·lustres com el mateix pare de la màquina de vapor i de retruc de la revolució industrial que la va seguir: J. Watt o el filòsof David Hume. No sé si és el whisky (per cert un altre gran descobriment), el haggis o els aires de les highlands però alguna cosa els donen. Dopping intel·lectual per un país en proporció equivalent a, per exemple, Catalunya. Si ens ho parem a pensar, no sé ben bé que hem estat fent aquí tot aquest temps.

I encara hi ha un darrer nom, un dels gegants sobre les espatlles de qui la ciència resta alçada i figura que fàcilment es podria homologar a les d'Isaac Newton o Albert Einstein, Sir James Clerk Maxwell.
Fa uns dies va passar per les meves mans una biografia del personatge: The man who changed everything. The life of James Clerk Maxwell. Un repàs un pèl ensucrat i reivindicatiu de la vida i obra de l'escocès. Ara bé, s'ha de reconèixer que algunes de les reivindicacions no són gens en va. La inquietud científica i humana de Maxwell va fer que toqués àmbits força dispars: electricitat i magnetisme, teoria dels colors, física estadística, enginyeria civil,.. i que en tots aquests camps hi contribuís de manera que encara avui aquestes aportacions s'hi considerin seminals. Evidentment però, pel que més és conegut és pel conjunt de lleis (les lleis de Maxwell) que descriuen de forma completa i compacta el camp electromagnètic (la primera unificació de forces per a tots aquells seguidors de la teoria unificada final, déu ens agafi confessats...) i el descobriment que la llum no és res més una solució en forma d'ona de les mateixes.
A nivell conceptual a Maxwell li devem la idea de 'camp', fonament de tota la física posterior, i també la primera llei física de caràcter estadístic (la distribució de velocitats en un gas), origen de tota una nova disciplina, la mecànica estadística. Aquests descobriments que ara ens poden semblar bàsics o evidents, en el seu moment, no ho eren de cap manera.
Maxwell va tenir la mala sort (per dir-ho d'alguna manera) de fer les seves enormes contribucions a la ciència pocs anys abans de la revolució relativista i quàntica de principis del segle XX. Això va impedir que les generacions posteriors (i nosaltres mateixos) tinguéssim la perspectiva temporal necessària, que en canvi sí que va tenir Newton.
Aquest llibre és doncs una bona oportunitat per conèixer una figura sovint oblidada però fonamental per entendre el món que ens envolta.

The young one

Aquesta última nit he tingut un somni revelador. Disculpin els afectats.

Perdut a la ciutat invisible

Porto un parell de dies perdut a La Ciutat Invisible de n'Emili Rosales.
El dia anterior, a la llibreria, la seva portada em va cridar l'atenció (sempre tant honrosament superficial) des del molí metàl·lic dels llibres de butxaca. En condicions normals evito decorosament acostar-me a aquesta modalitat encongida de llibre, me'n figuro la seva compra com un pecat de joventut, de pressa per fer-lo reviure per, a continuació, veure com es marceix ràpidament al costat dels seus companys més corpulents. Sóc un sentimental. Què hi farem. Hi ha qui no pot sofrir veure atonyinar foques a l'àrtic i a mi m'entendreix veure envellir indecorosament els llibres. Ep! tampoc tinc res en contra de les foques, tot sigui dit. Sempre i quan no facin cau a la meva banyera...
El tacte sedós de la coberta, dotada d'una flexibilitat lúbrica que prometia hores i hores de lectura en mil postures diferents, no em fa fer dubtar més: la ciutat invisible m'obria les seves portes!
I certament, l'edició nínfula de la novel·la no m'ha defraudat. Situada a cavall entre el Delta de l'Ebre de l'actualitat (amb els seus especuladors, contrabandistes, seminaris Tortosins i el PHN) i la cort de Carles III, el llibre narra la història d'Andrea Rosselli, un arquitecte italià cridat a la cort del borbó directament de Nàpols per portar-hi també en Giambattista Tiepolo, segurament l'últim gran pintor de frescos del barroc. I què té a veure un escenari amb l'altre? Doncs ben fàcil, resulta que una de les idees il·lustrades del rei Carles fou la construcció d'una gran ciutat, emmirallant-se en el Sant Peterburg de l'època i Nàpols (ciutat on regnà abans d'ensopegar amb la corona espanyola) a la mateixa desembocadura del Delta (un pèsol per qui n'endevini el nom...)
Precisament un dels plaers d'aquest tipus de novel·les és entreveure fins on arriba la realitat, la història documentada, i la ficció, les cabrioles imaginatives de l'autor. I fer-ho, evidentment, resistint estoicament l'impuls de saltar a toc de clic a la wikipèdia...
A mesura que avanço en la lectura em vaig adonant de quina meravellosa visió va tenir l'autor de la portada. El perfil obscur de la ciutat monumental, invisible, sembla anunciar la impossibilitat de copsar de forma completa el que a hores d'ara ja forma part de la història. El temps passa, el sol es pon, i la ciutat invisible passa fer honor al seu nom i reneix en la imaginació el lector. Suposo que en Calvino no quedaria defraudat.
D'altra banda sempre és interessant trobar escriptors que reivindiquen la necessitat de crear un imaginari cultural a la Catalunya Nova. Hi ha vida més enllà d'en Montcada.

Juno

Només per veure la seqüència dels crèdits inicials ja val la pena pagar l'entrada al cinema. Una història escrita per una ex striper (Diablo Cody), una protagonista molt punky que no per ser poc real deixa de ser encantadora i, el millor de tot, una banda sonora copada per una cantautora anti-folk (flipa!) Kyma Dawson on no falten els Belle&Sebas, Velvet o Sonic Youth. Un reverència.


Actualització: Més aviat ho hagués dit. Acabo de veure que la seqüència de crèdits l'han introduïda al The Art of the Title Sequence.

Les somnolències d'Oxford

Ahir vam anar a veure els Crímenes de Oxford i vaig estar capcinejant tota la pel·lícula. Bastant soporífera. I és una llàstima perquè vaig entrar oferint un cert marge al director tot i haver-ne llegit algunes crítiques força tèbies. Durant el rodatge del film m'ho vaig passar teta seguint el bloc de l'Àlex de la Iglesia: Blasfemando en el vórtice del universo on cada nit es despatxava a gust amb tothom i oferia la seva faceta més freak. Un paio molt divertit.
A més, tinc una experiència particular amb el llibre original de l'argentí Guillermo Martínez: per primera (i de moment última) vegada vaig llegir la versió traduïda al català d'un llibre originalment escrit en castellà. No recordo ben bé com va anar. Encara ara el tinc amagat al fons de l'armari sota els coixins vells. Quina vergonya!
En fi, que suposo que hi tenia una mena de deute moral i vam acabar comprant les entrades. Però res de res. Ni tant sols les escenes de la contundent Watling amb en Frodo salven la papereta (que per cert, ¿es podrien titllar de zoofíliques? és que m'és tan difícil imaginar-me en Frodo sense els peus peluts...)