Perdut a la ciutat invisible

Porto un parell de dies perdut a La Ciutat Invisible de n'Emili Rosales.
El dia anterior, a la llibreria, la seva portada em va cridar l'atenció (sempre tant honrosament superficial) des del molí metàl·lic dels llibres de butxaca. En condicions normals evito decorosament acostar-me a aquesta modalitat encongida de llibre, me'n figuro la seva compra com un pecat de joventut, de pressa per fer-lo reviure per, a continuació, veure com es marceix ràpidament al costat dels seus companys més corpulents. Sóc un sentimental. Què hi farem. Hi ha qui no pot sofrir veure atonyinar foques a l'àrtic i a mi m'entendreix veure envellir indecorosament els llibres. Ep! tampoc tinc res en contra de les foques, tot sigui dit. Sempre i quan no facin cau a la meva banyera...
El tacte sedós de la coberta, dotada d'una flexibilitat lúbrica que prometia hores i hores de lectura en mil postures diferents, no em fa fer dubtar més: la ciutat invisible m'obria les seves portes!
I certament, l'edició nínfula de la novel·la no m'ha defraudat. Situada a cavall entre el Delta de l'Ebre de l'actualitat (amb els seus especuladors, contrabandistes, seminaris Tortosins i el PHN) i la cort de Carles III, el llibre narra la història d'Andrea Rosselli, un arquitecte italià cridat a la cort del borbó directament de Nàpols per portar-hi també en Giambattista Tiepolo, segurament l'últim gran pintor de frescos del barroc. I què té a veure un escenari amb l'altre? Doncs ben fàcil, resulta que una de les idees il·lustrades del rei Carles fou la construcció d'una gran ciutat, emmirallant-se en el Sant Peterburg de l'època i Nàpols (ciutat on regnà abans d'ensopegar amb la corona espanyola) a la mateixa desembocadura del Delta (un pèsol per qui n'endevini el nom...)
Precisament un dels plaers d'aquest tipus de novel·les és entreveure fins on arriba la realitat, la història documentada, i la ficció, les cabrioles imaginatives de l'autor. I fer-ho, evidentment, resistint estoicament l'impuls de saltar a toc de clic a la wikipèdia...
A mesura que avanço en la lectura em vaig adonant de quina meravellosa visió va tenir l'autor de la portada. El perfil obscur de la ciutat monumental, invisible, sembla anunciar la impossibilitat de copsar de forma completa el que a hores d'ara ja forma part de la història. El temps passa, el sol es pon, i la ciutat invisible passa fer honor al seu nom i reneix en la imaginació el lector. Suposo que en Calvino no quedaria defraudat.
D'altra banda sempre és interessant trobar escriptors que reivindiquen la necessitat de crear un imaginari cultural a la Catalunya Nova. Hi ha vida més enllà d'en Montcada.