MUTO

El problema de patir una calor tan sufocant com la d'aquests dies en una illa a prop del tròpic és que es tracta d'una tortura doble: calor i HUMITAT. L'única estratègia per no deshidratar-se és romandre absolutament quiet sota una palmera i moure's només al ritme de les hores marcades per l'ombra de la mateixa. Avui fins i tot he compartit unes bones hores de palmera i esguard hieràtic amb la iguana Bassas. I això que ella que té la sang freda. Oju.
Qui sí que no paren són els micos, que aquests dies els ha agafat per fer graffities a les palmeres. I, a més, amb ínfules d'artistes, no t'ho perdis. Diuen que en Bansky és un d'ells, que és un dels secrets de l'illa. A la palmera del costat ja parlen de deconstruir les senyoretes d'Avinyó. He de parar-ho com sigui abans que em deixin l'illa feta un nyap.
Per entretenir-los els he posat MUTO, un vídeo al·lucinant d'en BLU, el mestre italià dels murs:

Què és un home?

Un home és tot allò que no pot perdre en un naufragi.

Proverbi Xinès

De petit, vaig trobar aquesta cita en un punt de llibre i mai me l'he acabat de treure del cap. Donades les circumstàncies suposo que ara és adequat treure-la del barret, voilà!

Farewell, senyor Bassas!

Des de l'adéu radiofònic de l'apreciat senyor Bassas en Sinus i en Cosinus es neguen a treure el cap de la closca. Em començo a preocupar. No conec a fons el metabolisme dels rèptils però m'imagino que de tant en tant han de menjar alguna cosa.
I és que tot plegat ha provocat un cert trasbals a l'illa. Fins la setmana passada, el mico vermell era l'encarregat d'engegar el vell transistor puntualment a l'hora del berenar (coses de la longitud.) El 'bon dia, són les set' ens acostava a tots a un país curiós i particular que, de fet, la majoria no ha trepitjat.
Crec que aquells qui més enyoraran el senyor Bassas són els qui, com nosaltres, viuen allunyats d'aquest país tan crostat. Els exiliats.
És una llàstima. Un signe del temps, suposo.
Senyor Bassas, des de l'illa enyorarem sentir com li queia la baba cada cop que la Mascó entrava a l'estudi, els seus comentaris amanint l'APM, la seva indignació manifesta davant la injustícia o el seu savoir-faire a les tertúlies.

Que sàpiga que hem decidit retre-li homenatge batejant una de les iguanes amb el seu nom.

La felicitat del ciutadà

Fa una estona, mentre m'omplia l'estómac d'una quantitat indecent de llet de coco (poca cosa més em bé de gust fer aquest dies) se m'ha aparegut un mico encorbatat i amb trajo del Corte Inglés. No l'havia vist mai.
Veient-lo patia i li he ofert mig coco perquè es refresqués. Un cop saciat m'ha començat a parlar de la responsabilitat de l'administració de fer feliços al seus ciutadans. Deu treballar per l'administració de l'arxipèlag. No se m'acut cap altra explicació. Es veu que la constitució Pepera del 1812 ja ho deia això. Que s'ha de vetllar perquè tots siguem feliços.
No sé si és veritat. De petit no vaig poder cursar l'assignatura d'Educació per a la ciutadania.
En qualsevol cas, si és cert, no deixa de ser d'una candidesa admirable. Café para todos.
Thomas Jefferson el més llest de tots els pares fundadors dels Estats Units ho tenia més clar, i així ho va reflectir en la seva constitució. Els ciutadans han de tenir el dret a perseguir la felicitat. Com a bon epicuri, en Tommy sabia que la felicitat és, la majoria de les vegades, efímera i inabastable. Res que es pugui exigir.

Somnis

Avui m'he despertat de nou a l'illa. Amarat de suor i amb la meitat del cos inferior enterrat a la sorra de la platja. M'ha costat mig colló sortir-ne sol. Segur que és cosa dels micos.
Ha estat una d'aquelles nits que et sembla somiar de nou tots els somnis anteriors. En un d'ells, era de nou entre gent civilitzada, llegia correus electrònics, anava al cinema i duia pantalons i camisa.

Per sort, encara sóc a l'illa. Toco coco.